Accés al contingut Accés al menú de la secció
 

Les jueves

Les jueves
Les jueves

La comunitats jueves formaren part de la història de Catalunya al llarg de tota l’Edat mitjana, però la seva no fou una història d’èxits, ans més aviat de derrotes i de supervivència, i en la majoria dels casos, plena de dificultats. Les relacions establertes amb la comunitat cristiana dominant no foren mai ni de convivència ni d’igualtat. La població jueva estigué sempre sotmesa a les lleis i a les disposicions de reis, reines, bisbes i altres dirigents de la societat cristiana. Per això, la seva és sempre una història compartida i , en tant que subjecta a la història del grup dominant, secundària. Ni jueus ni jueves intervingueren en els moments decisius, i encara menys en els moments estel·lars, de la història de la Corona catalano-aragonesa, simplement perquè eren, per llei, persones de segona categoria. Sí, però, que varen compartir, i sovint patir, grans moments històrics, com l’esplendor dels segles XII i XIII o els problemes i les crisis dels segles XIV i XV. Malgrat tot, ells i elles vivien, treballaven i morien a Catalunya. Tot i que usaven l’hebreu en els actes oficials i en la litúrgia, parlaven català en la vida quotidiana i tenien noms catalans o catalanitzats. Amb la seva feina diària, contribuïren al desenvolupament de l’economia. La cultura jueva dibuixà un capítol important de la cultura catalana medieval. Però com passava en totes les societats, les activitats i les qüestions de caràcter públic estaven restringides a l’entorn masculí. Les dones jueves tenien un paper avantatjat en les relacions que no eren de poder, ni públiques, ni polítiques, sinó que es cenyien als espais familiars i  personals, lligades al món dels sentiments i de les identitats. Dones com Amoretes, Belaire, Bonadona, Druda, Estelina, Ester, Goig, Hanna, Lorca, Mairona, Orfilia, Preciosa, Raquel, Rebeca, Regina, Ruth i Sara foren decisives alhora de transmetre i de preservar la seva cultura i de llegar-la a les generacions futures. Elles s’ocuparen de mantenir i de comunicar tradicions heretades entre dones des de temps ancestrals; de complir i de fer complir els rituals, les prescripcions alimentàries i els fets cultuals; de perpetuar, en definitiva, el llegat de Sara, la mare primera d’Israel.

Des d’un judaisme camuflat sota un bateig forçós, tres germanes, Joana, Marquesa i Catherina, processades el 1495 per la Inquisició, declaraven que juntament amb la seva mare, difunta, i per consell d’aquella, “servaven lo dia del dissabte (...) i faen la Pascha dels juheus(...)”; que “abans no posaven la carn a coure levaven lo greix e apres la posaven en sal (...)”; i que creien que “totes les dites coses eran bones e sanctes e aqueles faean per observar la ley de Moyses, que és millor que la ley dels christians”. Des d’un judaisme latent i des de la pervivència de tradicions i lleis pròpies d’una religió suposadament arraconada, Na Blanca, conversa de Girona, rebia el 1395, a través del testament del seu espòs difunt, el retorn del dot: 12000 sous aportats a un matrimoni que s’havia establert i consumat en el judaisme. Ho havien escrit en el contracte matrimonial hebraic, la quetubà, que encara era vigent malgrat la conversió a la fe cristiana dels dos cònjuges. Des d’un judaisme manifest, Estelina feia testament a Girona el 13 d’abril de 1470; com a jueva, demanava ser enterrada al “fossar dels jueus de Girona” i s’encomanava a “l’Altíssim Senyor de totes les coses, Aquell que va donar la Llei a Moisès al Sinaí”. I des d’un judaisme ple i antic, que encara no havia tastat la marginació i l’atac, Rahel, jueva de Girona, firmava el 1047 i en hebreu, el document de venda d’una vinya que li pertanyia per herència dels pares: “per genitori vel genitrice”. Tres nítides lletres hebrees, reix, hei, lamet, formen el seu nom. Escrites de dreta a esquerra, al peu d’un document redactat en llatí, i al costat de diverses firmes masculines, són mostra i record de l’existència i del llegat de totes aquelles a qui la desmemòria ha mantingut oblidades i ha convertit en invisibles.

 

Sílvia Planas Marcé

 



Per saber-ne més

  • Rachel Biale, Women and Jewish Law, New York, Schoken Books, 1995.
  • Asunción Blasco, Las mujeres judías zaragozanas ante la muerte, dins Aragón en la Edad Media, vol. XIV, pàgs. 77-120, Universidad de Zaragoza, 1991.
  • Renée Levine Melammed, Heretics or Daugthers of Israel, The Crypto-Jewish Women of Castile, Oxford-London, Oxford University Press, 1999.


Data d'actualització: 02.05.2011