Accés al contingut Accés al menú de la secció
 

Les dones converses

034_converses

El 23 de març de 1496, a la catedral de Barcelona, els inquisidors dictaven sentència contra tres dones acusades de cometre heretgia per haver realitzat pràctiques judaiques, essent cristianes. Es deien Joana, Caterina i Marquesa; eren germanes, nascudes a Girona, habitants de Barcelona. Marquesa, la més gran, era l’esposa d’un mercader ric, Pau Badia. Caterina, la mitjana, estava casada amb un escrivà del rei, Galceran Bertran; la petita, Joana, era vídua de Francí Libià.

Quina història amaguen els noms d’aquestes dones? Són noms de cristianes, de dones benestants, esposes d’homes rics, propers a la cort. Amb probabilitat, totes tenien un nom jueu que els havia estat donat en néixer en una família conversa benestant. Però també amb probabilitat, no sabrem mai quin era, aquell seu nom jueu. La conversió suposava renegar, encara que molt sovint només de portes enfora, de moltes coses, entre les quals una molt important: la pròpia identitat. Aquesta es perdia en haver d’abraçar unes creences i uns costums imposats, una invasió de coses estranyes i alienes al propi sentir, al propi pensar, al propi fet de viure. També es perdia en haver d’oblidar el nom propi, el que havien triat la mare i el pare en néixer, el que havia configurat la seva identitat primera. De les tres germanes, a banda dels seus noms propis, en sabem també el nom de la mare, Marquesa, i el del pare, Pere Benet; aquest mercader és esmentat com a convers gironí en els registres de la Inquisició de finals del s. XV.

Les dones foren acusades de cometre heretgia, és a dir, de no ser, o millor dit, de no actuar, com a bones cristianes: això suposava resar oracions judaiques, no menjar porc, guardar el descans del dissabte, fer els dejunis judaics i observar la Llei de Moisès. Es recull en les seves declaracions, fetes, segons els inquisidors, havent estat “charitativament amonestades stant preses en los carcers de la Sancta Inquisicio que degessen dir e confessar tota la veritat sobre los crims de heretgia e apostasio que nos hauriem ab elles ab tota clementia e pietat”.... Joana Libiana, la petita, confessava que “sabia algunes oracions e coneixia be que no eran de christians”, i que havia fet “el dejuni dels jueus del mes de setembre, el nom del qual no sap”... i també, “que colia e servava los dissaptes e no faea faena e aço ha fet axis tant en Barcelona com en Gerona”. Na Marquesa, la gran, confessava que “sempre cregue en la ley de moyses creent aquella ley esser millor que la ley dels christians”... i que “en lo mes de setembre feya les Cabanyelles ço es que faea festa per sis o set dies empero no enramava la casa per que no fos vista”. Caterina, la mitjana, relatava al tribunal que “rentava e lavava la carn e aquella posava en sal en una librella e alli la lexava star per una stona”.

Què i qui, hi havia darrera d’aquestes pràctiques judaïtzants? D’una banda, hi eren elles: Joana, Caterina, Marquesa. Dones ben casades, de bona posició, de famílies que en un moment de perill, quan la consigna imperant contra la comunitat jueva era “baptisme o mort!” (potser els grans atacs de 1391, o potser la Disputa de Tortosa, de 1414), havien optat per la pròpia conversió i pel bateig de les filles i fills que els naixerien. Totes tres haurien estat batejades cristianes, però des de la infància haurien après les pràctiques, els rituals i els costums del judaisme. De l’altra banda, hi havia la mare, Marquesa, que les va emmenar vers totes aquelles pràctiques judaiques, tal i com elles mateixes confessaven. Ella els ensenyà com calia celebrar el dissabte, què es podia i què no es podia menjar, com havien de resar, com havien de vetllar per a aconseguir la seva puresa ritual, quins dies eren festius i propis de celebracions judaiques...com calia, en definitiva, que es comportessin i visquessin per a ser dignes filles d’Israel. Darrere d’aquelles pràctiques herètiques hi havia, doncs, la tradició i les ensenyances maternes. La veu i l’esperit de la mare els havien mostrat el camí. La figura materna és clau per a entendre la importància del llegat d’aquestes dones, la seva presència i la seva persistència en el devenir de la pròpia història. Tot un bagatge cultural, tradicional, emocional, expressiu, mental, i vital s’acull darrere les ensenyances de Marquesa, transmeses a les seves filles Joana, Caterina, i Marquesa.

En aquesta història hi ha un punt obscur, una ombra que l’enterboleix. Totes tres, hem de suposar que sotmeses a tortures, acaben confessant la seva heretgia. I totes tres s’exculpen dient que actuaven sense saber què feien, ja que ho feien per inducció de la mare. Era Marquesa qui les feia ser heretges, qui les volia jueves, qui els inculcava les tradicions judaiques i els rituals prohibits. Ho confessava Marquesa: “e per manament de sa mare lo divenres al vespre ella encenia un cresol ben net” (encesa d’espelmes de xàbat). I també Joana: “ lo dia abans del dejuni ella se lavava les cames e lo cap es mudava les calces netes e aço mateix faea la dita sa mare... e que ella be coneixia que la dita sa mare per observar la ley de Moyses ho feia” (Iom Kippur). Totes tres n’eren ben conscients, de la traïció que li feien a la mare; ho deia Caterina: “ella a dit e confessat que fins a la present hora no ha confessades les coses sobre escrites per quant crea que accussar la mare es peccat e per ço no volia dir ni confessar lo que sabia de sa mare, i que sentia vergonya del mon de si mateixa”. Poc sovint ens arriben els sentiments tant nítids, tan clars, com en el cas d’aquestes tres dones converses. Aprofundint en la recerca i en la documentació, apareix una dada que les rescata, d’alguna manera, de la crueltat infinita que significaria acusar la pròpia mare: el 1496, quan les tres eren processades, Marquesa feia més de 5 anys que era morta. Les filles se salvaren de la foguera gràcies a l’acusació contra la mare, a qui malgrat l’acusació triple, no posaven en perill, almenys físicament. Si, però, que perjudicaven, sí que embrutien, la seva memòria, proscrita per ordre de la Inquisició, i abocada a dissoldre’s i a perdre’s en el camí de la història oficial.

Però els noms d’aquelles dones, conservats en els registres inquisitorials, han estat finalment la seva moneda de rescat, i aquelles que havien estat condemnades a l’oblit recuperen així la seva presència en la història. Tal i com afirmà J. Derrida, un cop més, el nom esdevé la única possibilitat de memòria.

 

Sílvia Planas Marcé



Per saber-ne més

  • Carbonell, P. Miguel. Opúsculos inéditos, Barcelona, Archivo de la Corona de Aragón, 1864.
  • Iancu, Daniéle. Juives et néophytes aixoises: leurs testaments 1467-1525, a Proceedings of the Eleventh World Congress of Jewish Studies”, Jerusalem 1994.
  • Planas Marcé, Sílvia. Filles de Sara, dones jueves de la Girona medieval. CCCG, Girona 2001.

 



Data d'actualització: 02.05.2011